Hi ha una tònica general en la meva vida: tot i que m’encanta la cultura, en minúscules i en majúscules, el meu dia a dia m’absorbeix i no em deixa veure pel·lícules, llegir llibres, o sentir música en la mesura que voldria. I encara menys publicar i recomanar allò que m’agradaria compartir amb els altres en el meu blog.
A això se li afegeix que quan disposo de temps lliure, l’intento compartir amb el meu fill. Per això el meu consum cultural és en nombroses ocasions infantil. I com que el meu fill té 9 anys i no viu en una bombolla, consumim bastant mainstream, he d’afegir.
Així doncs, si publiqués sobre tota la saga de pel·lícules de Marvel que ja hem vist, o sobre la meravellosa experiència de llegir plegats tots els llibres de Harry Potter i el clàssic i molt recomanable “Danny, campeón del mundo” del gran Roald Dahl , o sobre el seu descobriment del recopilatori de grans èxits de Queen, escoltat 1.000 vegades (al dia), aquest blog no solament deixaria d’anar sobre la cultura en minúscules, i aniria sobre la cultura en majúscules, sinó que a més, potser seria en lletra lligada!
Bé, hi ha però honorables excepcions que cal destacar com a recomanacions adultes. Potser moltes d’elles ja les heu gaudit, però per si de cas, aquí les teniu. I sense espoilers:
- “Tierra de campos” de David Trueba. Amb aquest llibre gaudireu d’un relat humà sobre un músic pop que aconsegueix viure, sobreviure, a la fama, al desori, a les ruptures, a la pèrdua dels éssers estimats. De l’autor de la pel·lícula “Vivir es fàcil (con los ojos cerrados)”, aquesta seria com una segona part: Lo difícil es vivir con los ojos abiertos (pero deberíamos. Y además, se puede).
- “How I met your mother“. A Netflix (això sí que és mainstream!) trobareu aquesta sèrie americana que no va arribar a ser tan coneguda com Friends, però que per a molts la iguala o supera. Evidentment les primeres temporades són millors. A la tercera o així hi ha molts acudits masclistes que costa empassar-se. A partir de la quarta o cinquena temporada potser el nivell baixa una mica però segueix sent molt alt. L’última temporada s’estira com un xiclet per arribar a un dels millors finals de sèries que conec. Globalment la recomano moltíssim: capítols curts aptes per a pares somnolents, riures assegurats, intel·ligència en els diàlegs, originalitat en els plantejaments, tendresa. Molt fan!
- Segueixo enamorat de les últimes novetats discogràfiques de Beirut. I sobre tot de l’últim disc de Dorian, Justicia Universal. Vaig anar al seu concert al Razzmatazz i encara ressonen a les meves orelles les veus, melodies i ritmes de Marc, Belly, Lisandro & Co., i m’emociono recordant l’espectacle, el confeti i sobretot les lletres de Cometas, una cançó oculta, que encara no ha estat single, però que és tota una declaració d’intencions i que podria convertir-se en himne.
elbocaoreja 