2020, escrit per Stephen King. Així resava una de les súper samarretes de la botiga Pampling, la que protagonitzava l’aparador de Gran de Gràcia fa uns dies.
I és que el que està passant sembla una mica de novel·la de por. Però la por és subjectiva i les xifres objectives.
Sense entrar en com ho deuen haver passat les persones que han emmalaltit, cal dir que a l’estat espanyol s’han produït prop de 30.000 defuncions per coronavirus des que va començar la pandèmia, amb el dolor que les acompanya. Però per posar en context les xifres, a l’estat es van produir 6.300 morts per grip la temporada 2018-2019, segons el Centro Nacional de Epidemiología. I el total de persones que van morir el 2018 va ser de més de 420.000 persones, segons l’INE.
Les xifres a tot el món són de més de 350.000 defuncions per Covid19 fins al moment actual. Però també per contextualitzar, més de 6 milions de nens menors de cinc anys moren cada any com a conseqüència de la fam, segons la FAO, entre d’altres xifres esfereïdores. Possiblement aquesta crisi “demogràfica” de grans dimensions és la primera en molts anys que ha compromés al primer món de la mateixa manera que tantes altres han afectat i afecten al tercer món.
Als morts, però, les xifres els són ben igual. I als seus familiars també.
Estem en un escenari d’incertesa que fa que la majoria ens mostrem prudents, excepte algunes persones acostumades a captar l’atenció a través de l’odi de Twitter o a capitalitzar vots a compte de situacions complicades amb solucions a posteriori difícils de comprovar. Qualsevol decisió en aquesta situació és arriscada, qualsevol afirmació pot ferir susceptibilitats i la por a equivocar-se impera quan les notícies desmenteixen cada dia la veritat del dia anterior.
Posar-se en el lloc dels altres i entendre que tothom està vivint situacions complicades és més necessari que mai. L’altre dia pensava que situacions com aquesta ens poden apropar a allò que mai no hem hagut de viure. Per exemple, si no poder sortir durant un temps és esgotador, com deu ser estar empresonat? I més injustament! Cadascú té les seves pors, les seves solucions, que creu les més adequades, i la seva particular motxilla de pedres. En aquest sentit, hi ha qui afirma que la por sembla exagerada. També hi ha qui defensa que el risc individual afecta la col·lectivitat. D’altres pensen que s’haurà d’aprendre a conviure amb el virus i amb un cert nivell de risc. I hi ha persones que han patit la mort de familiars sense poder-se’n acomiadar. Aquesta disparitat de punts de vista i la necessitat d’empatitzar amb els altres queda clara en un dels millors articles que he llegit aquests darrers temps, el d’Arià Paco a Núvol. Però fins i tot aquest filòsof planteja una magnífica premissa sense atrevir-se a donar una conclusió.
Però a mi, d’altra banda, em sembla més necessari que mai expressar les nostres opinions, vèncer les pors i compartir els sentiments que ens neguitegen. Per això he decidit desconfinar els meus pensaments. De vegades em faig preguntes que jo em contestaria d’una manera, però m’encanta que algú les pugui contestar altrament. Només amb el conflicte es pot avançar. Les meves opinions poden estar equivocades però no per això me les he de callar.
Vagi doncs per endavant, i amb total respecte per a tothom, que per a mi, a la vida, és important ser valent i vèncer les pors. Perquè el valent és el que venç les pors, no el que no en té. El que no en té és un inconscient.
Pobresa, salut i escletxes
És interessant saber que obrir les escoles fa unes setmanes i portar-hi els nens va ser defensat pel govern a França com a mesura per lluitar contra l’escletxa digital. Però alguns periodistes van qüestionar que l’escletxa digital s’hauria d’haver combatut abans de la pandèmia i que portar els nens amb menys recursos informàtics i possiblement econòmics a l’escola suposava posar en risc la seva salut i la de les seves famílies. I és que si a les escoles el contagi de polls entre nens és impossible de controlar, com es pot controlar el coronavirus?
Normalment també a les feines són les persones més pobres les que estan disposades a tornar a treballar i a posar en risc la seva salut abans que moltes altres perquè en la seva equació vital el factor econòmic pesa molt més. L’equilibri entre salut i economia és més fràgil quan, com diuen des del Projecte Lliures, plou sobre mullat.
En aquest sentit, les xifres estan demostrant arreu que la incidència del Covid19 dins d’un mateix país afectat per l’epidèmia és superior entre la població amb menys recursos econòmics. Als Estats Units la incidència de la malaltia és superior entre la població afroamericana; a Anglaterra, als extraradis; i un estudi de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya demostra que, entre les persones de més de 65 anys, aquelles que tenen rendes més baixes doblen en número els casos d’aquelles que tenen rendes més altes. I és que l’entorn socioeconòmic de la persona enfront de qualsevol malaltia és fonamental i és habitual que les que tenen menys recursos pateixin més.
Però sent-ne coneixedors… ens podrem seguir queixant dels quilos de més que hem agafat quan hi ha persones que passen gana? I de la companyia telefònica que no ens dóna prou bona connexió quan hi ha persones que no tenen accés a Internet? O d’estar confinats sols en un pis quan hi ha persones que viuen al carrer o que comparteixen el seu pis pastera amb trenta persones més?
Ingrés mínim vital
En breu s’aprovarà un ingrés mínim vital com a solució per a aquelles persones que no tenen ingressos. Aquesta renda mínima de ben segur que suposarà un alleujament per a moltes famílies. Però s’obren moltes incògnites.
D’entrada, considero que no dependre dels altres a través d’un ajut directa i tenir feina empodera a la persona i millora la seva salut mental. Així que a l’hora d’ajudar a sortir d’una situació de pobresa a les persones que ho necessiten, és important pensar si volem donar la canya per aprendre a pescar o tan sols donar-los el peix. Volem caminar cap a l’autogestió i l’autosuficiència o caure en l’assistencialisme ad eternum? Si aquest ingrés mínim vital no ve limitat en el temps, podria desincentivar la recerca de feina. I em sembla clara la necessitat d’un seguiment exhaustiu i professional en l’acompanyament a la recerca de feina per a aquestes persones. Caldrà especialistes en ocupació que ajudin a atendre a tantes i tantes persones que s’hauran de reinventar ràpidament per exercir professions necessàries. I també potser, en comptes de discutir si és excessiva la quantia d’aquest ingrés, caldria preguntar-se si el que s’hauria de pujar són els sous. O abaixar els lloguers. O les dues coses!
Alternatives
De vegades penso que en el fons sols hi ha dues alternatives:
1. Si les persones hem de treballar al màxim per viure, però no hi ha prou feina per a tothom, sembla que els més ben preparats i amb millors aptituds serien els que més possibilitats tindrien d’obtenir feina. Però tot i així, encara que es formessin millor a les persones -per exemple en professions del futur, o en professions que realment comporten una oportunitat laboral demandada pel mercat-, sempre acabaria havent unes persones que restarien sense feina, perquè estaríem en un context de manca de feina. I sembla que és per això que es necessiten aquests ingressos mínims vitals que es plantegen.
La sortida principal que se m’acut en aquest cas és que la societat i el mercat aconsegueixi generar molta riquesa i, de retruc, nous llocs de treball.
Potser també caldria incentivar el creixement de sectors alternatius que donin més valor i no dependre d’aquells altres dels quals habitualment hem depès, sobretot si ja no es pot créixer més en els sectors habituals o considerem que són perillosos perquè són estacionals, especulatius i per tant inestables, a banda de contaminants.
També es podria ajudar des del sector públic convocant places, encara que no fossin vitalícies, de mestres, vigilants per a les platges, teleatenció ciutadana, etc.
Però en qualsevol dels casos, encara que aconseguíssim que la nostra economia fos més competitiva, segurament hi hauria d’altres economies del nostre entorn que empitjorarien i per tant les persones que hi viuen també necessitarien ajuts, com ara passa a Europa amb les diferències nord/sud. És a dir, tot depen de si es té una visió nacional o global.
2. Si creiem que en la nostra societat actual no existeix tanta feina com abans per múltiples causes, hi ha qui pensa, en plan decreixentista, que es podria repartir la feina que hi ha i que tothom treballi amb una jornada més reduïda, tenint la supervivència assegurada i poguent-se dedicar a les seves aficions o a una conciliació de qualitat. Però seria factible aquest paradís? O quelcom així avocaria a la precarietat a la majoria dels treballadors? El mateix que ens podríem preguntar aquests dies respecte del teletreball.
Frequently asked questions. Money, that’s what I want
En qualsevol de les dues alternatives anteriors, em pregunto si hi ha els recursos pels ajuts o si passarà com va passar amb la llei de la dependència que es va aprovar sense dotació econòmica i després no es podien acomplir els ajuts. Perquè ara sembla que hi ha voluntat d’ajudar a tots els col·lectius, imagino que perquè s’ha assumit que no cal mirar el dèficit, que no passarà res per endeutar-se, potser perquè es creu que tots els països s’endeutaran, i que al final es condonarà el deute o quelcom així. Però acostuma a ser molt estrany que qui paga no vulgui que li tornin.
Educació, pobresa, escletxa, fractura
I si parlàvem d’escletxa digital, pobresa i risc de contagi a l’hora de tornar al cole, no és menys cert que l’escletxa digital és igual de determinant a l’hora de buscar i de trobar feina, sobre tot en la situació actual. Com ha quedat palès durant el període de confinament, saber buscar feina de manera virtual o poder aprendre-ho implica moltes diferències entre persones. Les habilitats tecnològiques segueixen sent essencials. Però més enllà de l’escletxa digital, la manca d’educació, d’alfabetització i la seva derivada, la pobresa, segueix sent més que una escletxa, la gran fractura.
Escoles obertes, la gran controvèrsia
Igual que obrir les escoles per a molts genera desigualtats i risc de contagi per a les famílies amb menys recursos, també són molts els que defensen la necessitat d’obrir l’escola perquè els nens puguin socialitzar, els pares treballar i també com a eina correctora de les desigualtats entre la població, ja que a l’escola és on s’adquireixen competències que en determinades famílies queden esmorteïdes.
Particularment opino que l’escola està a tot arreu. Com escrivia José Agustín Goytisolo en el seu gran poema: “sal a la calle y observa: es la mejor escuela de tu vida“. I és que sense voler s’aprèn el bo i el menys bo. I és trist veure aquests dies com els nens es troben amb els amics de l’escola pel carrer i ja han aprés a no córrer cap a ells per abraçar-los, com normalment farien, perquè saben que no poden tocar-se. Estan aprenent el contrari del que cada cop més escoles intenten ensenyar: l’educació en l’expressió de les emocions, la importància de l’aprenentatge en grup i la cooperació per sobre de l’adquisició de coneixements. I em pregunto si estem educant-los contra natura i inculcant-los la por que potser ens ha inoculat la televisió. Però dient això no estic afirmant que els nens hagin d’anar a l’escola, ni ara, ni al setembre. Al final també hi ha un aprenentatge en el fet de fer les coses per als altres o per als més grans. I és cert que si els nens són gairebé sempre asimptomàtics, és més difícil detectar-ne els casos. I no hi ha res més a favor de natura que aprendre superivència!
Al final existeixen arguments potents per a qualsevol de les postures. És realment un tema molt controvertit.
Alternatives educatives
Qüestionar-se lo inamovible em sembla de lo més educatiu. Parafrasejant altre vegada el poema de Goytisolo: “No aprendas sólo cosas, piensa en ellas y construye a tu antojo situaciones e imágenes que rompan la barrera que aseguran existe entre la realidad y la utopía.” Conec empreses que tenen persones infectades a la plantilla i no han aïllat els treballadors que hi han estat en contacte. No sé si es podria fer un seguiment de la traçabilitat del virus molt més acurada, tant a empreses com a escoles, i així mantenir-les obertes mentre no hi hagi casos, tot evitant el risc de rebrot. De fet sembla pels últims estudis que la gran massa de contagis s’ha donat a les cases i al transport. Potser existiria la possibilitat de controlar els adults i a partir d’aquí confinar els nens que tinguin familiars amb COVID, i no a l’inrevés? És utòpic?
Frequently asked questions. Por i exemple
“Vivir con miedo es como vivir a medias”. Aquesta gran frase d’una gran pel·lícula de sobretaula la vam fer nostra la meva germana i jo. I no vol dir que haguem de ser tan imprudents com per posar en risc les nostres vides, ni les dels altres. Però és una mica una declaració d’intencions. Perquè al cap i a la fi, la mort no era part de la vida? Vull ensenyar al meu fils amb el meu exemple que ha de tenir por a la vida? Em preocupa quan veu que no podem abraçar-nos amb els avis o els germans, o que hi ha amics que no han pogut acomiadar-se dels seus pares quan estaven a punt de morir. Per mi és important expressar, abraçar, estimar, gaudir de les coses bones de la vida. Perquè al final… viure és sobreviure? O sobreviure és malviure?
Reflexions finals
A banda d’aplaudir els esforços dels sanitaris, a qui agraeixo que hagin donat la vida i la salut per millorar la situació delicada en què ens trobem, potser ja és hora de les cassolades reivindicatives. Ja hi ha personal sanitari que s’ha organitzat per protestar i demanar més dotacions.
Pensem la propera vegada si votem els partits que retallen en temes essencials com sanitat, educació, socials o laborals.
No posem en risc el que hem aconseguit pel fet de no portar la mascareta als espais tancats o per no guardar la distància de seguretat. Però intentem ser feliços i enfocar les situacions de manera positiva!
elbocaoreja 