Si bé he descobert grans pel·lícules aquest dies, no es pot negar que la tele és present a casa. Després de més de 10 anys de no tenir televisió i sentir-me’n orgullós, vam decidir que no volíem que el nostre fill fos un friki total. Amb que sigui una mica friki n’hi ha prou! Bé, conec un periodista que segueix treballant a El Periódico sense mòbil, així que he de dir-vos que es pot viure sense tele. I de fet jo ho prefereixo. Però també he de dir que per aquests temps de confinament n’hem fet un ús intens! Però lo interessant és que realment la tele-tele no la veiem, més enllà del telenotícies i algun programa seriós a la carta, com de fet ja fèiem abans amb l’ordinador. Ara veiem Netflix. I s’ha de dir que les sèries, en un bon número de casos, tenen una qualitat semblant a la de les pel·lícules. I n’hi ha moltes per petar-te de riure. Aix! Espero no haver de cantar “Netflix kill the cinema star!”.
Bé, ja havent-me excusat per endavant, la meva sèrie preferida ha estat Stranger Things i particularment el meu moment preferit és quan Dusty-bun i Suzzie-poo cantan Never ending story a l’últim capítol de la temporada tres, un moment que si no fos perquè és d’una sèrie diria que entrarà com un dels millors moments de l’història del cinema, però com és una sèrie… hi entrarà igual! Tenir Should I Stay or Should I Go de The Clash com a cançó de referència entre els germans Byers a la primera temporada diu molt del bon gust musical de la sèrie. Per cert que la cançó podria convertir-se en un himne per a aquesta època de confinament i incertesa horària (“Me debo ir o quedarme, esta indecisión me molesta”). En qualsevol cas, els hits dels anys 80 van desfilant contemporanis a la trama de les tres temporades fins a arribar al moment Never ending story, que no per la cançó, però sí per aquella rara connexió entre música, imatge, emocions, significat i metasignificat, esdevé un moment gloriós, un crescendo espectacular. En suma, no sabria dir quina de les temporades és millor, la vam devorar. Té força ciència ficció i por adolescent, a lo Gonnies, Encuentros en la Tercera Fase, Super 8 i altres produccions Spielberg, però els tocs d’humor són permanents, cosa que alleugera i fa possible que els nens madurs la vegin. I els personatges són entranyables, ben construïts i en permanent evolució. La talentosa Eleven, Millie Bobby Brown, si no es torcen les coses, té assegurada una carrera de megaestrella per endavant i la resta de nens (a casa el Dusty ens té el cor robat) són grans actors. Wynona, forever! En xerif Jim, David Harbour, és grandiós en tots els aspectes. Bob, a la segona temporada, t’estimem! (El nen dels Gonnies ha crescut i el seguim estimant igual!). I tenim moltes ganes de veure la quarta temporada quan s’estreni! Tot i que la tercera sembla insuperable! Ja n’he dit prou, és la sèrie que no pot quedar-se ningú sense veure.
Netflix ens ha possibilitat també veure totes les temporades de Big Bang Theory, que si volem riure per oblidar tensions, és una magnífica teràpia. El Sheldon Cooper ha esdevingut un referent del frikisme científic. A la primera temporada el voldries matar i sense els riures enllaunats rera les frases suposadament gracioses et fa replantejar-te constantment si una cosa desagradable fa gràcia o no. De fet en nombroses ocasions vaig plantejar-me no continuar amb la sèrie. Però amb el bon rotllo del Leonard i la Pennny vaig aconseguir anar superant l’egolatria i l’Asperguer exagerat de Sheldon. L’Amy Farrah Fowler mereix un tro a l’Olimp dels deus, per l’actuació, però sobre tot per la paciència. L’últim episodi potser no és molt realista i ha estat molt criticat, però és un gran homenatge a tota la sèrie i als magnífics companys de viatge de Sheldon.
Friends també ens està fent riure amb la part més blanca de la sèrie. Veure aquestes sèries amb un nen de 10 anys no sempre ens sembla recomanable ja que està plegat de masclisme, comentaris de vegades sexualitzants, una visió molt tradicionalment americana del món… Res, que els riures del nostre fill ho compensen tot, però si algú coneix referents actuals de sèries que puguin fer riure igual que aquests grans clàssics, tant a grans com a petits, i que tinguin uns models millors i més actuals, per a nens de 10 anys, les recomanacions seran molt benvingudes!
I sempre vam ser més de Friends que de Seinfeld, com vam ser més dels Beatles que dels Rolling, tot i que això és un altre cantar. Però he de dir que he descobert un filó a Netflix amb les gravacions a teatres de grans comediants americans com el monòleg 23 Hours to Kill de Jerry Seinfeld, que pot fer passar una bona estona. I sobre tot, i només per a adults, l’improv de Middleditch & Schwartz, dos comediants realment divertits que fan espectacles d’improvisació a partir del que els explica un dels espectadors al principi de la funció. A estones hilarant i surrealista.
I pel que fa a les sèries infantils, sempre fans dels Germans Kratt i En Grizzy i els Lèmmings de TV3, però ja sense capítols per veure, amb el meu fill vam descobrir, del mateix productor d’Avatar, Aaron Ehasz, una altra joia apte per a pares: El Príncipe Dragón. Aquesta sèrie d’animació ho té tot: molta sensibilitat, bons valors, diversió, aventures, imaginació, màgia!!! Els que són fans d’Avatar o La llegenda de Korra trobaran en aquesta sèrie una continuació a l’alçada, i ja sabem lo difícil que és això quan el llistó està molt alt.
I no us descuideu de llegir i apagar la tele de tant en tant!!!
elbocaoreja 